"Hem oblidat que la vida és una recerca de sentit"......... les elits d'avui tenen interès a mantenir la societat tal com està, perquè si canvia, desapareixeran.....La traïció dels intel·lectuals ve de lluny, no estan compromesos amb res...

Què és la vida?
Complexitat, però vivim una època en què es pretén que la vida sigui fàcil, divertida, sexy i estupenda.Hem oblidat que la vida és una recerca de sentit.
No és senzill.
Com va dir Ciceró, el cultiu de l'ànima és la recerca de la saviesa, en això consisteix l'humanisme, que és la base de la cultura europea: aprendre a viure amb veritat, sent justos i creant bellesa.
Veritat, ¿quina d'elles?
Em refereixo a la veritat metafísica, la idea d'en què consisteix la dignitat dels éssers humans, a què hauríem d'aspirar. Es tracta d'aquesta veritat immutable que fa que una pintura de Goya, la música de Bach o la filosofia bàsica que trobem en els clàssics segueixin sent vàlides.
¿Veritats universals?
Sí, aquestes que ens recorden que tots formem part de la mateixa humanitat. És el contrari del món actual, on tot és transitori, immediat i no té sentit.
Vivim en el tot val sempre que sigui políticament correcte.
Els valors que dominen el nostre món són l'eficiència, la productivitat, la quantitat, la flexibilitat. Són valors comercials que s'apliquen a tot, des de la política fins a l'educació.
¿L'èxit i els diners són la recompensa?
La nostra educació no està interessada a donar cap noció de la saviesa, pretén fer-nos llestos. Avui el valor clau és que les coses siguin útils, tot el que no és útil sobra. El mateix passa en els mitjans de comunicació, el que compten són les audiències i les xifres.
¿I on ens porta?
Sense aquests valors humanistes universals, si eliminem la compassió, la recerca de la saviesa i la justícia, el concepte mateix de qualitat de vida desapareix i ens queden les identitats tribals que es basen en els nacionalismes, aquest feixisme que ressorgeix per tot arreu.
El mateix Spinoza deia que totes les coses excel·lents són tan difícils com rares.
És cert, fer coses que tinguin sentit és difícil. Preferim no pensar en nosaltres mateixos perquè quan ho fem ens deprimim, així que tendim al fàcil, el convertim tot en consum i busquem la distracció.
No salva ningú?
Tots som còmplices d'aquesta societat kitsch, i ara estem desesperats davant les conseqüències polítiques.
Vostè critica la democràcia de masses, però si la democràcia no és de masses, de què és?
Si vostè forma part de la massa, fa el que tots, opina el que tots, està renunciant a la identitat pròpia. El sentit real de democràcia és just el contrari, és una forma de govern que va acompanyada de responsabilitats individuals envers els altres éssers humans i amb el planeta, contribuir a un món millor.
Per això és essencial conrear el pensament crític.
Sí, perquè tal com va dir Ortega i Gasset, l'home-massa és un individu poruc i ignorant que acaba refugiant-se en el grup per aconseguir els seus objectius i satisfer els seus desitjos sense merèixer-ho.
Hem caigut molt baix.
Per això tenim a tot el món una classe política i totes les elits corruptes.
En l'època de Sòcrates ja estaven corruptes, ¿no serà condició humana?
En el moment mateix en què Grècia va esdevenir una societat decadent van matar a Sòcrates perquè volien protegir la seva pròpia decadència, va explicar Albert Camus.
Entenc.
El fet que no tinguem el valor d'admetre la situació política actual, que és la volta del feixisme, és molt il·lustratiu. Estem conreant una mentida, i part d'ella és el pensar que les elits s'ocuparan de nosaltres; no va a ser així perquè les elits d'avui tenen interès a mantenir la societat tal com està, perquè si canvia, desapareixeran.
¿Elits polítiques i econòmiques?
I de l'educació, la salut, la investigació, els mitjans de comunicació ... totes les elits.
¿I vostè apunta que la solució és la consciència individual?
La consciència ens dóna una perspectiva diferent de què és una vida justa i una bona societat, però aquesta consciència cal formar-la. Ull amb la banalitat de "això és just i bo perquè m'ho sembla a mi".
Això forma part del triomf del fàcil.
És necessària una educació en dignitat humana, aquests valors del que parlen els grans pensadors de tots els temps. El problema és que ens han rentat el cervell i l'únic que ens queda és por. La nostra societat és presa d'una gran ansietat. En EUA cada dia 175 persones moren de sobredosi; si fossin atacs terroristes, el món es tornaria boig.
Els intel·lectuals no serveixen de gaire.
La majoria són estúpids, i els acadèmics encara són pitjors, són inútils. La traïció dels intel·lectuals ve de lluny, no estan compromesos amb res. Però tothom pot llegir a Plató, a Ortega i Gasset, Marcuse ...
¿Proposa que ens autoeduquem?
Les coses serien diferents si tots acceptéssim les nostres responsabilitats morals.
Sòcrates deia que hauríem de fer-nos dues preguntes:
-què és una bona vida 
-i com contribuir a una bona societat. 
Si prenem consciència, exigirem una altra educació, una altra societat.

Resisteix
Karl Jaspers va definir l'era axial (del 800 a. C. al 200 aC.), Aquest moment en el qual van coincidir els grans profetes i filòsofs (Confuci, Lao Tse, Buda, Zaratustra, Isaïes, els grecs ...). Tots van parlar de la dignitat de la vida.

 D'aquests valors fundacionals de la civilització parla Riemen en Noblesa d'esperit, els valors de l'humanisme tan oblidats en aquesta època en què el més fàcil és el bo.

En el seu assaig Per combatre aquesta era.Consideracions urgents sobre feixisme i humanisme (Taurus) analitza on ens porta aquesta falta de valors i ens recorda que hem de formar-nos per poder resistir.

Tots dos assajos donen bon material per pensar per nosaltres mateixos. 

"Resisteix, no és difícil: si alguna cosa és estúpida no la recolzis"






Rob Riemen,
 

teòleg i assagista, fundador de Nexus Institute, fòrum de debat internacional
Tinc 56 anys. Vaig néixer i visc per desgràcia als Països Baixos, només tenim patates, pluja i un renaixement del feixisme.Casat, sense fills. Em preocupa la volta del feixisme a EUA, Hongria, Polònia, França, Itàlia, Bèlgica ... la llista és llarguíssima. 
Vaig estudiar teologia i tinc una educació jueva





publicat a:





Sant Jordi 2018 a Barcelona

http://lameva.barcelona.cat/culturapopular/ca/festes-i-tradicions/sant-j








Sabies que...?

A Catalunya, el dia del enamorats és el 23 d’abril, una diada durant la qual els qui s’estimen ho expressen de manera especial i simbòlica regalant-se una rosa i un llibre. Al País Valencià, el dia dels enamorats és el 9 d’octubre, mentre que als països de tradició castellana i anglosaxona ho celebren el 14 de febrer.

'El futur de la cultura catalana....La globalització econòmica obliga a replantejar les polítiques culturals, i més especialment les de les nacions sense Estat...

L'Inventari del Bestiari Català ja és una realitat, que es donarà a conèixer dimecres 25 d'abril a les 18.30h al Centre Cultural La Violeta de Gràcia.

Un Sant Jordi medieval a Montblanc La vila inaugura els actes de la Setmana Medieval amb una representació espectacular de la llegenda

Les intervencions a la televisió que van convertir Stephen Hawking en un referent cultural

“Miró...un espai auster...a Mont-roig....Joan Miró, amb els peus a terra












El Mas Miró s’inaugura , coincidint amb el 125è aniversari del naixement de l’artista, i per al seu net, Joan Punyet Miró, la importància d’aquest nou centre mironià és “màxima a escala internacional”. La relació de Miró amb l’antigament anomenat Mas d’en Ferratges, construït pels marquesos de Mont-roig, va arrencar l’any 1911 quan la seva mare el va comprar perquè s’hi recuperés d’unes febres tifoïdals -també va ser aleshores quan va decidir que volia ser artista en contra del desig dels seus pares-, i es va allargar fins al setembre del 1976. Va deixar d’anar-hi als estius perquè estava previst que el mas desaparegués per construir-hi l’autovia que finalment el va circumdar....

https://www.ara.cat/cultura/Obre-catedral-Joan-Miro-Mont-roig_0_2000200019.html

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/joan-miro-amb-els-peus-a-terra/video/3450130/


https://www.msn.com/es-ve/noticias/videos/mas-mir%C3%B3-de-mont-roig-abre-sus-puertas-como-catedral-de-la-obra-mironiana/vp-AAw6cP9Joan Miró, amb els peus a terra

Joan Miró, amb els peus a terra

Barceló vol omplir de fang el Palau de la Música












Miquel Barceló, que fa temps que remena el fang com a material pictòric, serà un dels artistes plàstics convidats de la temporada 2018/19 del Palau de la Música. La intenció de Barceló és convertir el Palau en una cova de fang, la qual cosa té evidentment limitacions patrimonials i econòmiques....

https://www.ara.cat/cultura/Miquel-Barcelo-convertir-Palau-Musica_0_1999600171.html

“Els avis ens lleguen una manera d’entendre el món” “Els avis ens lleguen una manera d’entendre el món” / PERE TORDERA COMPARTEIX COMENTA 0 Onze anys després de debutar amb el recull de contes L’aeroplà del Raval, i al cap de quatre anys de rebre el premi Mercè Rodoreda per El parèntesi més llarg, Tina Vallès (Barcelona, 1976) s’acosta als escenaris de la seva infantesa i als records familiars a través de 'La memòria de l’arbre'. La novel·la, estructurada en petites escenes que il·lustren la relació d’un nen de deu anys amb un avi que perd la memòria, li ha valgut el premi Anagrama de novel·la i es traduirà al castellà al maig. El primer que crida l’atenció de La memòria de l’arbre és l’estructura: capítols curts que són com un àlbum de fotos o de records. És divertit perquè tu en dius àlbum de fotos i hi ha gent que en diu pessebre, partida de dòmino, vinyetes, auca... L’estructura la vaig trobar en la segona escriptura, quan hi vaig afegir la història del desmai. M’encaixava més fer peces i deixar pauses perquè el lector omplís els buits. A més, un nen no està tota l’estona pendent d’una cosa, encara que sigui grossa: de tant en tant veu un detall i s’hi fixa. D’alguna manera és un puzle que el nen reconstrueix, com si recollís pistes. Un dels temes és precisament com construïm els records. El nen diu: “La seva cara em diu que em guardi aquella frase [...], que m’estic fabricant un record ara mateix”. M’interessava la memòria familiar, els records que ens queden dels avis, si tens la sort que et poden dedicar temps i tens prou edat per recordar-ho. L’avi aprofita les converses per anar-li donant els records que ell va perdent. Això ho fas molt palpable, explícit. A la realitat no en som tan conscients, tot passa més ràpid, però em feia gràcia fer aquesta imatge de la transmissió de l’herència. Volia posar moltes imatges que ho mostressin, des de la o -perquè l’avi es diu Joan i el nen es diu Jan, i sembla que quan l’avi no hi sigui el nen s’hagi de quedar la o- fins als arbres, el rellotge, els espais blancs, el dòmino. Soc molt d’encaixar peces. Per què els protagonistes són un nen i un avi i la resta de família només satèl·lits? Jo no he viscut aquesta malaltia a casa, però sí que vaig construir l’avi amb els meus dos avis i, com que volia fer el joc dels noms, vaig necessitar un nen. M’han dit que és una novel·la de bons sentiments, on tots són bons, però faig trampa perquè només t’ensenyo el context familiar. I els secundaris són forts: l’àvia és la que es queda el llegat, la mare és la filla i el pare fa de ciment de tots, diu al nen que ha de fer de nen. Quan passa una desgràcia, hi ha el perill de fer créixer els nens de cop. És difícil fer equilibris quan hi ha un drama a casa i hi ha nens: d’una banda, els vols protegir de la tristesa, del dolor, però de l’altra, és important que coneguin aquesta part de la vida. I a vegades com més petits, més bé ho encaixen i et donen una lliçó perquè no tenen la càrrega dels nostres drames, no tenen emocions anteriors ni prejudicis i aconsegueixen una certa normalitat a casa. Ja havies escrit Maic amb un protagonista infantil. ¿No et sembla un handicap o un risc com a autora? Era un repte. Em costava menys posar-me a la pell d’un nen i treballar l’estranyesa de la malaltia perquè no l’he viscut. Sí que després trobar la veu costa, has de depurar molt. Per això és fragmentària, també, perquè la veu no hauria aguantat o hauria tendit a un to dramàtic que hauria deixat de ser versemblant. I per això em serveixen els diàlegs amb l’avi, per posar-hi reflexions sobre el temps, la memòria, els arbres, l’entorn i com utilitzar-lo per explicar què passa. El que sí que té el nen és que s’atreveix a fer preguntes com: “Tu t’adones de quan oblides?” Són preguntes que amb els pares davant els nens no fan. Com “Avi, quan falta perquè et moris?” Però a l’avi també li serveixen per contestar-se-les i verbalitzar el que passa. Què ens lleguen els avis? Ens deixen una manera d’entendre el món, que és la seva, una experiència que no encaixa gens amb la nostra, però en els moments en què tot es deslloriga et venen pensaments i imatges dels avis que són atemporals i que acabes dient als teus fills. És com haver llegit un bon llibre, que no parla de la teva vida però té una reflexió de fons que saps que et servirà i et quedarà. ¿La infantesa és la pàtria de l’escriptor? És un bon lloc per treure’n històries. Com que et queda prou lluny, ho tens paït i ja pots posar una part de ficció dins del record. El pots manipular sense que et sàpiga greu. De fet, mai saps del cert quins records són certs 100%, quins has fabulat i quins has adquirit perquè te’ls han explicat. A la novel·la, els avis venen del poble de Vilaverd i es fiquen en un pis del barri de Sant Antoni. Només el nen sembla que està content. Per a mi el més natural va ser construir una única família. Avui això no passa tant. Tot i que és dolorós, veure com van desapareixent fins a l’últim minut els avis va ser la primera lliçó de vida, per a mi. Al llibre no volia arribar a aquest extrem perquè buscava contenció. Cadascú té la seva experiència, però als avis els tens mitificats perquè els has viscut de petit. I això val la pena conservar-ho. OAS_AD('Right1'); var sas = sas || {}; sas.cmd = sas.cmd || []; sas.cmd.push( function () { sas.call( { siteId: 160133, pageId: 813350, formatId: 56214, tagId: "sas_56214" }, { networkId: 1565, domain: "//www8.smartadserver.com" /*, onNoad: function() {} */ } ); } ); Laura Serra LAURA SERRA AMÉLIE NOTHOMB: “VIURE UNA HISTÒRIA D’AMOR ÉS TERRIBLEMENT PERILLÓS” “ELS AVIS ENS LLEGUEN UNA MANERA D’ENTENDRE EL MÓN” Segueix-me a les xarxes

“Viure una història d’amor és terriblement perillós”