El sindicat Unió de Pagesos de Catalunya promou una campanya de denúncies per posar de manifest que l’Estat espanyol vulnera els Tractats de la Unió Europea i la Carta dels Drets Fonamentals ....


Posa a disposició de totes les persones i entitats que desitgin afegir-se a la denúncia el seu model i les instruccions a seguir a través de la seva pàgina 
http://www.uniopagesos.cat/


Unió de Pagesos denuncia el Senat i el Govern espanyol davant la Comissió Europea per infringir la legislació europea amb les mesures aprovades de l’article 155 de la Constitució

DESCARREGUEU-VOS EL MODEL I LES INSTRUCCIONS PER FER LA DENÚNCIA



Unió de Pagesos

Ha denunciat el Senat i el Govern d’Espanya per infringir el Tractat de la Unió Europea, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i el protocol addicional al Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals. 

El sindicat denuncia que els acords del Senat sobre les mesures de l’article 155 de la Constitució Espanyola i els reials decrets que l’apliquen han suspès de facto l’autonomia i vulneren el dret fonamental de la ciutadania de Catalunya a participar en els afers públics.
 També, el fet de dissoldre el Parlament trenca il·legítimament el mandat representatiu que uneix la voluntat dels ciutadans envers el parlamentaris escollits legalment en les darreres eleccions.
L’escrit de denúncia remarca que l’Estat espanyol ha comès una clara discriminació a una minoria nacional en situar el poble de Catalunya en desigualtat amb la resta de ciutadans de l’Estat espanyol. 
Els acords del Senat i els reials decrets denunciats són considerats un abús de dret ja que anul·len l’autonomia i els legítims representants escollits democràticament i substituir-los per una direcció política i jurídica del poble espanyol en conjunt, a través del Govern de l’Estat i les autoritats designades per aquest.

Aquesta substitució, considerada contrària a dret, a més, comporta que el desenvolupament, l’aplicació, el seguiment, el control i la sanció del conjunt de la legislació de la Unió Europea que corresponen a les competències de la Generalitat  i depenguin dels actes i normes d’aquestes autoritats queden afectats per un vici generalitzat de nul·litat de ple dret, cosa que causa inseguretat jurídica a la ciutadania i empreses interessats i afectats per aquesta legislació europea en el territori de Catalunya.
També, el dret de la UE i els drets fonamentals s’han vist afectats, segons Unió de Pagesos, perquè l’aplicació de l’article 155 deixa el poble de Catalunya sense tutela judicial efectiva davant els conflictes de competència amb l’Estat espanyol.
Unió de Pagesos posa a disposició de totes les persones i entitats que desitgin afegir-se a la denúncia el seu model i instruccions a seguir a través de la pàgina web del sindicat i també posa a disposició de les persones interessades totes les seves oficines perquè puguin fer efectiva la presentació de la denúncia.





La fira més antiga de Catalunya ... 624a edició de la Fira de Torroella de Montgrí...



















  
La fira continua mantenint l'esperit de sempre amb un model més que consolidat i que s'organitza any rere any des de l'any 1393, any en què quedà constituïda com a tal per privilegi reial, pel que aquest 2017 se celebrarà la 624a edició, amb una seixantena d'activitats pensada per a tots els gustos... 













Robert Muggah: «Les mobilitzacions per la independència no perjudicaran la imatge de Barcelona»

“El que dius val un 7%; la veu, 38%, i la comunicació no verbal, 55%”....

Estem contents amb la nostra imatge? Fins a quin punt ens preocupa el que transmetem als altres? Vivim en un món que dona massa importància a l’aspecte exterior? Ayrin Pons fa més de vint anys que treballa com a coachen imatge personal i s’enfronta cada dia a aquestes i moltes altres preguntes semblants. Ha publicat juntament amb el seu pare i mestre, l’assessor d’imatge Josep Pons, el llibre Coaching en imagen personal. Avui en parlem a les 21.30 h a El Punt Avui TV.
Dius que vivim en una societat en què la imatge és molt important, i afecta també la nostra autoestima.
Realment vivim en una societat en què la imatge és molt important i hem de tenir-la present, però no ens ha de condicionar, ni ens ha de fer esclaus.
Què diu la nostra imatge quan algú ens veu per primera vegada?
La persona que ens està observant, inconscientment, agafa dades sobre nosaltres i bàsicament vol saber si som de fiar. El primer missatge que rep una persona quan en veu una altra per primer cop és “d’aquesta persona me’n puc fiar o no?” I a partir d’aquí decideix si vol seguir interactuant amb nosaltres o no.
Què forma part de la nostra imatge?
Quant a imatge externa hi ha el maquillatge, el pentinat, el vestuari, l’expressió verbal, les habilitats socials, etc. Després transmetem molt a través de qui som i els nostres pensaments, que seria la part invisible que els altres perceben. I també té a veure molt amb la manera com fem aquest trencaclosques, com combinem les peces perquè l’altre percebi la imatge completa i final.
L’autoestima està relacionada amb la imatge?
Sempre hem de tenir una base d’autoestima i autoimatge sòlida i positiva envers nosaltres mateixos, per tenir una imatge realment consistent i autèntica.
El seu pare és el conegut assessor d’imatge Josep Pons. Què n’ha après, d’ell?
Moltíssimes coses positives. És un model i un exemple. Una persona molt apassionada, li agrada ser accessible i estar amb tothom. I això és el que m’ha estat transmetent. La perruqueria no m’agradava i vaig entrar en el que faig per voler anar més enllà del que és la imatge externa, i anar al creixement personal, primer des de l’expressió, les habilitats socials, i després a través del coachingen imatge.
El seu pare té una frase molt contundent: qui no és guapa és perquè no vol. Hi està d’acord?
Al cent per cent. Tots tenim elements positius en la nostra imatge i és el que anem a buscar els assessors d’imatge. Partim dels elements que tens, únics, particulars i positius que podem destacar i treballem per potenciar-los.
Heu publicat ‘Coaching en imagen personal’. Com va sorgir la idea?
A partir de l’experiència com a assessors d’imatge i de veure que en el fons sempre hi havia un canvi personal. I el coaching en imatge és el que fa: definir un objectiu, que sigui mesurable, buscar l’autoconeixement i finalment fer un treball de diàleg intern, per arribar on volem. Treballar tot això i crear una base sòlida per aplicar tots aquells elements de la imatge externa, que potenciï tot allò que tenim de positiu cadascú de nosaltres. I tots ho tenim i tots podem estar molt més guapos i més segurs amb nosaltres mateixos.
Quina seria la diferència entre assessor d’imatge i ‘coach’?
Els coach entrem més en el creixement personal i en la revisió de tot allò que està evitant aconseguir l’objectiu del client, perquè l’aconsegueixi.
Quin és el perfil de la gent que us contracta?
Tenim gent de totes les edats, homes, dones. Des de preadolescents fins a gent més madura, de quaranta o cinquanta anys. El punt en comú en tots ells és que volen un canvi.
Posem exemples concrets. Si una persona vol comunicar responsabilitat, què faríeu?
Buscaríem un pentinat llis i el vestuari tindria línies més aviat rectes, colors més foscos o intermedis. Pel fa a comunicació no verbal aniríem a una velocitat més lenta, moviments més reduïts i treballaríem el missatge, que buscaríem que fos més elaborat i seriós.
I si es vol comunicar positivisme?
Buscaríem línies més ondulades, podríem treballar en estils més entallats o semientallats, colors més càlids, com taronges o vermells, més lluminosos. I quant a l’expressió, seria més oberta, gesticulació també més ondulada i un tarannà més aviat obert.
En el llibre també parla del ‘fengshui’, que diu que pot ser una bona ajuda per treballar la imatge.
El fengshui té a veure amb el fluir de la natura i es basa en cinc elements, cadascun dels quals es relaciona amb una manera de comportar-nos o de viure. Tots tenim una mica de tots els elements, però sempre n’hi ha un que domina. I és saber quin és per, a partir d’aquí, anar treballant l’autoconeixement, veure com soc i en què connecto. Si trobes això, podràs viure la vida més plenament i podràs fluir molt més.
I quins són aquests elements?
L’aigua està relacionada amb persones creatives, observadores. El foc, amb les que ho volen viure tot molt apassionadament. Les de terra volen crear harmonia en el seu entorn i cuidar. El metall ens porta a persones més sofisticades, a qui els agrada la perfecció. I finalment tindríem les persones fusta que són actives, busquen l’acció, iniciar projectes. Hauríem de veure quin és el nostre dominant, veure amb quin element connectem i treballar a partir d’aquí.
Hi ha edats en què la imatge és més important que en d’altres?
Als dos anys ja tenim una idea molt clara de quina és la nostra imatge externa. En l’adolescència rebem el feedback de la família, els companys i aquesta informació és la que va configurant la imatge que després tenim de nosaltres mateixos. És molt important que els pares reforcin en positiu els seus fills, independentment de les seves característiques físiques i de si estan alineats o no en els cànons de bellesa occidentals. Moltes vegades sentir-se a gust amb la nostre imatge no necessàriament ha d’encaixar amb els cànons estètics de la societat.
Com s’ha de gestionar la pressió que, en un moment donat, poden tenir els adolescents respecte a la pròpia imatge?
És una llàstima que les imatges que ens presenten, tant d’homes com de dones, siguin realment inassolibles. Imatges retocades que veiem a les revistes o a publicitat... És molt important que la gent jove ho sàpiga. Que a les escoles i els pares ho expliquin als seus fills, perquè s’adonin que són aspectes que perjudiquen, ja que els joves volen comparar-se amb elles.
Diu que en una persona és més important la comunicació no verbal que les paraules.
Hi ha una equació: el que diem val un 7%; la veu que tenim, un 38% i la comunicació no verbal, un 55%. Els altres donen més credibilitat a la comunicació no verbal, ja sigui gestual o amb microexpressions de mil·lèsimes de segon, que es percep i que no som conscients que fem. Això preval sobre el que diem. S’ha de pensar el que fem, però no es pot controlar al cent per cent. Podem donar pautes, dir com expressar-se, gesticular, etc. però com que no ho podem fer tot el dia, s’ha de treballar des del pensament. Això és sempre bàsic!

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1284295-el-que-dius-val-un-7-la-veu-38-i-la-comunicacio-no-verbal-55.html

"Benedict Allen va marxar l’11 d’octubre a la recerca de la tribu Yaifo, una de les poques que queden que no han tingut contacte amb el món exterior"

Encara queden exploradors

Encara queden exploradors


El Gran Recapte demana auxili: falten 6.000 voluntaris i una nau

Joves voluntàries durant la recollida d’aliments  en un súper  amb motiu del  Gran Recapte  del 2016.


La situació política fa baixar el ritme de voluntaris, sobretot a les grans ciutats

Prioritzar el rol de pare o mare al de parella pot ser el camí cap al fracàs del matrimoni, ja que quan els fills marxin de casa, es quedaran sense ofici

A les criatures val més dedicar-los qualitat de temps que no pas quantitat

Catalunya s’emmiralla en el model danès, el d’un país petit i una de les economies més avançades d’Europa

Dia Internacional dels Drets dels Infants



















Diari dels nensVideo
GALERIA

Els nens dibuixen l'ARA

Aquests són alguns dels dibuixos d'alumnes de les escoles del barri de Sants, a Barcelona, que il·lustren el diari amb motiu del Dia Internacional dels Drets dels Infants

Convivència “Un grapat de pau, un de respecte i un d’empatia”

"Un grapat de pau, un de respecte i un d’empatia"

Publiquem aquí els textos guanyadors del primer Concurs de Microrelats de l’ARA per a nois i noies, que s’ha celebrat aquesta tardor amb escoles del districte de Sants de Barcelona

‘La guia de vins de Catalunya’

Rovira: ‘La independència no la tornarem a debatre ni a discutir. La implementarem’

Carles Mundó: ‘Hem de transformar en vots tota aquesta indignació, abusos i imposicions’

Orada a la sal. És la millor època per a fer aquest plat

Intel·lectuals i eurodiputats de tots els grups consideren injustificable el silenci de la UE sobre Catalunya

Cronologia de l’1-O, el dia que Catalunya mai no oblidarà

El concert 'en defensa del Govern legítim' es farà el diumenge 3 de desembre a Barcelona












El concert "en defensa del Govern legítim de la Generalitat de Catalunya" que organitza Músics per la Llibertat es farà el pròxim diumenge 3 de desembre a les 13.00 h a la plaça Espanya de Barcelona. Es preveu un esdeveniment multitudinari i els organitzadors confien a superar els 10.000 músics i cantaires. "Davant la repressió antidemocràtica de l'Estat espanyol, responem amb fermesa, fent sentir la veu de tot un poble", destaca Músics per la Llibertat en el formulari que permet formar part de l'esdeveniment. Segons l'entitat, la música és la millor manera de representar la "determinació pacífica". El repertori i les partitures del concert s'enviaran per correu electrònic a tots els participants. Músics per la Llibertat ja va fer un esdeveniment similar el 28 de setembre a la plaça de la Catedral de Barcelona per donar suport a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. En aquella ocasió va reunir 3.000 músics i cantaires.

https://www.racocatala.cat/noticia/43152/concert-defensa-govern-legitim-fara-diumenge-3-desembre-barcelona

Funcionaris catalans es rebel·len contra l'aplicació del 155 a la #CatalunyaUsurpada

Espanyolistes a favor de l'article 155 vandalitzen espais públics de Santa Coloma de Farners

Ja són 120 els experts en dret penal contraris a l'empresonament dels consellers Denuncien els abusos de la justícia espanyola en el conflicte català

Puigdemont respon a Juncker: "el suport de Rajoy a Catalunya és del "8,5% dels vots"







En una entrevista a El País, aquest diumenge, Juncker afirma que les autoritats catalanes "no han de subestimar l'ampli suport que Rajoy té a tota Europa". Tanmateix, culpa Puigdemont de "violar l'estat de dret" i, d'aquesta manera, "anar contra els valors europeus.

En un missatge a Twitter, Puigdemont li respon que, "d'acord amb Juncker, Rajoy té molts de suports a Europa per les seves polítiques a Catalunya". I es pregunta si el president de la Comissió Europea "respecta els vots i l'opinió dels ciutadans europeus"?, en referència en aquest cas als catalans....


http://www.directe.cat/noticia/682850/puigdemont-respon-a-juncker-el-suport-de-rajoy-a-catalunya-es-del-8-5-dels-vots

Violència contra la revolta democràtica ....

L’èxit popular inqüestionable del referèndum de l’1 d’octubre pren encara més valor a mesura que passen els dies. La jornada del referèndum es va fer per convicció i per obstinació democràtica. Malgrat la determinació de l’Estat d’impedir-lo i la seva política d’obstrucció i violència judicial i policial. I van ser, sobretot, la dimensió transversal i gegantina d’aquella festa democràtica –d’aquell punt d’inflexió de la revolta-, i el ridícul internacional que va fer el Govern del PP i els cossos policials espanyols en la seva obsessió repressiva, els factors que van que dur l’Estat a saltar de les seves pollegueres.

L’Estat ja es plantejava anteriorment el repte català com un conflicte bèl·lic i tenia el propòsit d’infringir una severa derrota al catalanisme independentista. Això explica la tasca sistemàtica d’anul·lació de la legislació catalana al TC, o l’esforç d’instrumentalització de l’atemptat del mes d’agost a Barcelona i a Cambrils per erosionar l’autogovern. Però comptava poder fer-ho sense perdre les formes; des d’una certa contenció de cara a l’opinió pública internacional. Tanmateix, durant el mes d’octubre, davant les inèrcies contemporitzadores dels socis europeus, l’Estat ha acabat mostrant tota la seva ira, tot el seu afany venjatiu. I la seva brutalitat, més enllà del que molts pensàvem que es podia esperar, ha trobat el complement imprescindible en la complicitat del PSC/PSOE, que s’ha situat definitivament al marge del moviment d’empoderament democràtic ciutadà.


A l’hora de triar entre democràcia o repressió, entre el referèndum pactat que demanava i demana la immensa majoria de la població o la subordinació a la intransigència de l’Estat i la seva llei a mida, el PSOE –inclosa la seva franquícia local- ha triat l’Estat, la seva llei i la seva repressió. Ha triat la continuïtat, la conservació del pacte del 78, l’aliança amb el poder més ranci i la dreta hereva de la concepció immutable de l’Espanya uninacional. Ha triat la reacció. Ha triat el costat del dominador. L’intent preelectoral de vestir-ho tot plegat de tercera via, o d’una pretesa equidistància entre dos extrems –l’autisme del PP i “l’imprudent deliri independentista”- s’ha resolt en el pur cinisme de l’assumpció de la mala llei i el suport a la demolició de l’autogovern, amb la coartada d’un article 155 que només per causa del seu suport explícit ha pogut ser interpretat com una impune patent de cors.

La traïció del PSOE –i de la franquícia- a la pròpia tradició socialista ha estat d’una magnitud tan descoratjadora que una part de la militància catalana ha trobat que ja n’hi havia prou. De fet, només els quadres més professionalitzats, les xarxes clientelars locals més ben establertes i l’entorn periodístic i intel·lectual més conservador de l’òrbita PSC han callat o han adoptat sense reserves el discurs estrictament espanyolista de la direcció.

La sortida del PSC del catalanisme ha facilitat la configuració d’un bloc conservador “constitucional” de cara al 21-D. Aquest bloc rebrà el suport d’una campanya electoral complementària de la barroeria repressiva que ja hem conegut aquestes setmanes: causa general contra l’independentisme, empresonament arbitrari dels seus dirigents. Durant aquesta campanya electoral l’Estat continuarà fent tot el possible per atemorir la població i minar la confiança del sobiranisme. La intoxicació mediàtica i les mentides, el discurs econòmic catastrofista, el mantra de la fractura social, l’atribució al Govern Puigdemont-Junqueras de la sensació d’inestabilitat i desassossec causats per la repressió... Hem, d’estar preparats per assistir a una exhibició de totes les truculències de la comunicació política concentrades en pocs dies. Nosaltres ens hi juguem molt. Però l’Estat s’ho juga tot. Una victòria independentista, en les eleccions il·legítimes convocades justament per poder derrotar-lo, seria un missatge contundent que tothom entendria. També internacionalment. Si s’imposen la por, la credulitat i el desànim, els “constitucionalistes” –empren la Constitución com a cuirassa perquè res no pugui canviar-  hi guanyen. Si la perspectiva de l’allargament de la intervenció de les institucions catalanes per part de l’Estat ens causa més indignació que no pas temor, i ens mostrem decidits a mantenir-nos en la defensa de la democràcia i les llibertats, llavors ens enfortim nosaltres i ens acostem a l’obtenció d’una ampla majoria.

La persecució dels acusats pel 9-N, de càrrecs de la Generalitat, de la mesa del Parlament, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, del Govern de Catalunya, ha estat i és d’una indecència política absoluta. La pressió d’aquestes setmanes sobre determinades formacions polítiques, entitats, empreses i famílies no té cap mena de justificació. Les pollegueres s’han esberlat.

Entre, d’una banda, els qui han optat per avalar als responsables d’aquesta operació de venjança política i, de l’altra, el sobiranisme democràtic mobilitzat, s’ha configurat un nou mapa polític català. El 21-D en tindrem una primera mostra. Guanyar a les urnes i mantenir les formes distintives de lluita i d’expressió política que han acompanyat el creixement social de l’independentisme és la millor resposta a les maniobres de càstig de l’Estat i els seus aliats. Incrementar el suport social a la República i obtenir una clara majoria política són els propòsits immediats que l’independentisme i del sobiranisme tenen plantejats. I serà la magnitud de la majoria que puguem assolir allò que marcarà decisivament quins són els objectius que es podran abordar, amb quina ambició i en quins terminis.













https://www.naciodigital.cat/opinio/16604/violencia/truculencia/contra/revolta/democratica

Un Estat "sense límits": l'actualitat en 9 tuits. L'estratègia de la por sempre s'acompanya de violència

Rovira denuncia que l’Estat va amenaçar amb “morts al carrer”

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el Síndic de Greuges, Rafael Ribó

Qui va alertar Puigdemont d'una possible reacció violenta de l'Estat?

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va ser un dels que avisar el president d'aquest perill

Espanya, el regne de la por A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por

Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha fet perquè ha pogut. Perquè la Unió Europea l’hi ha permès, tot i que amb matisos, i perquè la societat espanyola l’hi permet. La societat espanyola, en el seu conjunt, és capaç d’avalar la intervenció per la força a Catalunya. És el que hi ha.
Contra els pronòstics raonables i contra la propaganda amb què ens ofeguen, la societat espanyola és avui més reaccionària que fa quaranta anys. El 1977 Adolfo Suárez va constatar que si sotmetia a referèndum la màxima institució de l’Estat els ciutadans espanyols de llavors optarien per una república. Com que la Transició ja estava dissenyada i es basava en la llei de successió i en la llei de la reforma política aprovades a les Corts, va evitar consultar els espanyols i va donar per fet l’establiment, novament, de la monarquia de la casa de Borbó i Joan Carles I com a successor de Franco. Però si pregunten als espanyols d’avui si prefereixen monarquia o república, què creuen que contestarien aquestes persones que pengen la bandera monàrquica als balcons i els que criden “ ¡A por ellos!”? Què votaria aquesta “majoria silenciosa” a la qual apel·la el govern espanyol i a la qual tem l’oposició?
El resultat d’aquestes dècades passades, fora de Catalunya, no ha sigut una població més informada i, sobretot, més lliure. Al contrari: han aconseguit ofegar les veus dissidents i la ideologia dominant és el conformisme i la submissió al poder establert com una cosa natural. El concepte borreguer de majoria silenciosa suposa una població majoritàriament incapaç de raonar i expressar-se lliurement i que actua com una massa amorfa a la qual cal conduir amb la vara. Va ser introduït al final del franquisme per periodistes del règim, diria que Emilio Romero, i ara acaba de ser recuperat oportunament en el debat polític en aquest final de règim i en aquesta atmosfera de renovat franquisme.
És lògic que molta gent cregui que la monarquia és “el que és normal” i que no s’atreveixi a pensar una altra cosa i, encara menys, a manifestar-ho. A això es refereix el president del govern més corrupte des d’Arias Navarro quan apel·la al “sentit comú” i “la gent normal”. A Espanya “la gent normal” té por de pensar i té por d’expressar-se. Al Regne d’Espanya hi mana la por. Queden per a la trista història d’Espanya els discursos del president del govern espanyol i del rei Felip anunciant la intervenció de la Generalitat i l’ocupació de Catalunya. Són dos discursos plens de violència, particularment el de qui ostenta el comandament de les forces armades, en què amenaça una població desarmada i li anuncia càstigs. Aquest llenguatge verbal i gestual, que els més grans reconeixem perfectament com a franquista, només és possible en un país amb una població indefensa i incívica, que no té respecte per ella mateixa. Des del punt de vista democràtic, aquests discursos agressius i amenaçadors són intolerables, només s’entenen en una Espanya que no ha sortit del franquisme, simplement l’ha continuat reformant. Només la presó de la consciència que és el sistema mediàtic espanyol al servei de l’Estat i l’Íbex-35 impedeixen que la població espanyola vegi el que veu el món.
El món veu un estat incapaç de gestionar les seves contradiccions internes a través del diàleg i la negociació i que, per enfrontar les conseqüències del seu autoritarisme, arriba a planejar l’assalt militar al Parlament dels catalans. Un estat que no és democràtic. El gran mèrit polític d’Aznar i la FAES, sobre el qual descansa el regnat de Rajoy, és haver transformat el franquisme sociològic existent en franquisme polític. I és un franquisme sociològic i polític que, sobretot en certs territoris de l’Estat, és transversal en l’anomenada esquerra i en la dreta, unides les dues en un arc que té com a clau la monarquia.
Se’ns sol amagar que els generals que es van rebel·lar contra la República es deien a ells mateixos “nacionalistes” i que el règim de Franco va ser ideològicament un règim nacionalista. El règim nacionalista que ens va educar a diverses generacions amb el seu relat de la història castellanista, la reina Isabel i tota la resta, la seva ideologia de la llengua castellana, el seu incivisme borreguer i, sobretot, la seva por. Provin a dir en veu alta “Visca la República!” en algun barri on campen ostentosament aquestes banderes borbòniques. Fora de Catalunya la por és l’aire invisible que es respira, la por d’expressar-se. Precisament el que ha volgut fer el govern espanyol, i en part ho ha aconseguit, és que els catalans també tinguin por.
“La por guarda la vinya”: ho saben la casta de privilegiats que es beneficien de l’ statu quo, i és la por el que tenen interioritzat els habitants de territoris empobrits que són viables gràcies precisament a les transferències econòmiques d’altres territoris. Els pobres a Espanya, com a tot arreu, van patir la violència i la van interioritzar, això és el que hem vist quan s’acomiadaven amb un “ ¡A por ellos! ” dels seus fills enviats a Catalunya per castigar i sotmetre la seva població. Als oprimits primer se’ls castiga i després se’ls utilitza com a repressors, desplaçant el seu rancor cap als seus congèneres que es rebel·len. La casta de la cort madrilenya que parasita l’Estat, que saqueja les empreses creades en altres territoris, es devia morir de riure enviant vaixells i caravanes de policies animats a pegar a ciutadania catalana. Va ser, i és, absolutament obscè. O sigui, franquista.
Si la societat catalana s’acovardeix, si la vencen amb la por, estarà perduda; només seran unes províncies més sotmeses a la cort i no aconseguiran res. Hi ha un diàleg complex entre la societat mobilitzada, el moviment cívic, i els partits, que han de buscar solucions, però la societat no ha de renunciar a tenir forces polítiques pròpies. Després de les eleccions hi haurà negociació o imposició. Només negocia qui té força pròpia per fer-ho. Només tenir partits propis permet la bilateralitat davant els interessos i la força de la cort, aquest forat negre, que parasita aquest estat autoritari i centralista.

Riera (CUP ) planteja el 21-D com “les primeres eleccions republicanes i constituents” ...

“Un Estat que tenia com a confident el cervell de l'atemptat de Barcelona iCambrils no té límits”...


El president de la Generalitat cessat acusa el govern espanyol de seguir “l’estratègia de la por”
Carles Puigdemont subratlla a través de les xarxes socials que la seva aposta “és d’esperança i per tant de pau”

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1285113-un-estat-que-tenia-com-a-confident-el-cervell-de-l-atemptat-a-barcelona-no-te-limit.html

Marc Márquez. Quatre de cinc, i ja en van sis... Cervera celebra el seu quart campionat de Moto GP en cinc anys, el sisè comptant totes les categories...











Fotografia: Repsol Media Service
Per: Roger Graells


A Cervera comença a ser una tradició cada novembre. Quan el fred és viu, el gas afluixa i el brunzit del motor amaina, la ciutat s’omple per celebrar un nou campionat mundial de Marc Márquez. Familiars, amics, veïns i seguidors del jove pilot arribats d’arreu del Principat canten, ballen, animen i escolten les paraules de Márquez. Una festa que s’ha viscut quatre vegades l’últim lustre des de l’arribada del Tro de Cervera a la màxima categoria del motor.
De menys a més, Márquez ha tornat a guanyar el mundial per mèrits propis. L’empordanès Maverick Viñales va començar la temporada amb força, però a poc a poc ha perdut pistonada. El seu principal rival ha estat l’italià Andrea Dovizioso, tot i que va arribar a l’última cursa, a València, amb escasses opcions de victòria. Malgrat tenir-ho tot a favor, Márquez va estar a punt de caure i va salvar el campionat amb el colze i el genoll en paral·lel a l’asfalt. Una maniobra que va posar dempeus el circuit i tots els afeccionats al motociclisme.
Márquez farà vint-i-cinc anys el febrer. Com tots els grans pilots de la història, la seva relació amb la moto es remunta a la infància. Els Reis van regalar-li’n una quan tenia només tres anys, però no tenia prou equilibri i van posar-li dues rodes laterals. Amb aquella moto va completar la primera cursa d’enduro el 1998, a només cinc anys. A dotze, el 2005, va guanyar una cursa a Albacete superant pilots més grans que ell. L’any 2006, ja fou campió de Catalunya.


https://www.vilaweb.cat/noticies/quatre-de-cinc-i-ja-en-van-sis-lambicio-de-marc-marquez-no-te-fre/

El govern obre una pàgina web per a informar de l’activitat de Puigdemont i els consellers També facilita una adreça de correu per a fer arribar mostres de suport i una altra de contacte amb els mitjans de comunicació

La Festa pel Joc i el Lleure en català demana l’alliberament dels presos polítics La Plataforma per la Llengua organitza per catorzè any aquesta activitat que ha omplert el passeig de Lluís Companys de jocs, tallers i música

La CUP avala les acusacions de violència de l’estat espanyol contra els ciutadans El candidat número 1 a la llista per Barcelona, Carles Riera, denuncia que se'n volia culpar l’esquerra independentista

Puigdemont, sobre el pla d’assalt al parlament: ‘L’estratègia de la por sempre s’acompanya de violència’ El president diu que 'un estat que tenia com a confident de la policia el cervell dels atemptats de Barcelona no té límits'

El govern espanyol encara no ha fet els pagaments a les entitats socials de Barcelona



L'Ajuntament de Barcelona ha acordat aquest dilluns reclamar al govern espanyol que desbloquegi els pagaments pendents a les entitats socials, que estan paralitzats arran de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.
La Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports ha donat suport a dues proposicions presentades pel Grup Demòcrata i ERC que insten l'estat espanyol a pagar unes subvencions que sumen 10 milions d'euros i que afecten, per exemple, a entitats com el Banc dels Aliments, el Casal dels Infants del Raval o la Fundació Arrels.
La proposta ha rebut el suport dels grups impulsors, de Barcelona en Comú i de la CUP. Al seu torn, el PSC s'ha abstingut, mentre que Ciutadans i PP hi ha votat en contra. Aquests tres grups han rebutjat que les dificultats econòmiques de les entitats socials es derivin exclusivament de la intervenció dels comptes feta per l'estat espanyol i han acusat la Generalitat d'haver-se despreocupat dels pagaments de les subvencions des del gener.



Comença ara la 14a Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya i s’acaba el 30 de novembre,..arriba a dotze ciutats (Barcelona, Blanes, Cerdanyola del Vallès, Girona, Lleida, Manresa, Olot, Reus, Tarragona, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilassar de Mar

Hi ha preguntes que neden en les profunditats, que mai s’acaben. Preguntes fetes directament a Déu, interpel·lant-lo i, alhora, interpel·lant-nos: per què a mi? Per què aquest dolor si soc dels justos? On ets quan se’t necessita? I, si no hi ets, qui soc jo, llavors? De qui o de què soc fruit? Un dels episodis més colpidors de la Bíblia és la desesperació de Job: “Si crido perquè m’ajudin, ningú no em respon; si demano auxili, ningú no em fa justícia. Déu m’ha barrat el camí, i no puc passar: omple de tenebra les meves rutes. M’ha despullat d’allò que m’honorava, m’ha llevat la corona del prestigi”. No és un Déu absent, sinó executor de malsons, aquell que humilia. La mentalitat moderna ha decidit, en molts casos, matar aquest Déu que fa el que vol i quan vol, que sembla no escoltar. Matant-lo, però ¿s’acaben els problemes i desapareixen les angoixes existencials o, més aviat, es multipliquen? Quan s’acusa les religions de perill anestesiant, hauríem de preguntar-nos també si encara no és més anestesiant aquesta pretensió de limitar l’infinit, de desvelar tot misteri i de no acceptar cap mena de transcendència per viure immersos en un mar de distraccions on l’atzar ocupa l’espai de l’omnipotència i l’omnipresència (si tot ho mou l’atzar, ¿no serà aquest terme un altre dels molts noms de Déu?).
Les arts encara són un lloc perquè aquestes preguntes sobrevisquin, lloc per copsar experiències de transcendència, misteri i infinit, malgrat la pressió a edulcorar-ho tot. Quan Job rep, enmig de la tempesta interior, la veu de Déu, en converteix en aquell artista captivat pel món i les seves essències, artistes de tots els temps i geografies que han arribat a sentir d’una manera o altra, principalment amb la intuïció, allò expressat poèticament per un cor semític: “On eres tu quan jo posava els fonaments de la Terra? Explica-m’ho, tu que ho saps tot! Saps qui tirava el cordill i fixava els límits del món? Saps on s’assenten els pilars de la Terra? Saps qui va posar la seva pedra principal mentre els estels del matí cantaven i cridava d’entusiasme tot l’estol dels fills de Déu? I quan la mar brollava del si matern, qui la clogué amb dos batents? Jo la vaig vestir de núvols, la vaig embolcallar amb bromada...” Paraules mil·lenàries d’avui mateix i que travessen tota la història de l’art fent de la contemplació i l’astorament dos pilars de l’expressió humana.

Especial Terrence Malick

Aquesta mateixa cita del Llibre de Job obre una pel·lícula meravellosa, L’arbre de la vida del director nord-americà Terrence Malick, amarada de principi a fi d’aquesta tensió entre l’ésser humà dolgut i un Déu present en la seva absència. No és l’única pel·lícula de Malick en què aquestes qüestions es tracten des d’un discurs formal personalíssim i carregat de bellesa. De fet, tota la seva obra traspua aquesta doble mirada, la superficial i la profunda. Encert, també, que la 14a Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que comença ara i s’acaba el 30 de novembre, dediqui una secció especial, a la Filmoteca, a aquest director de culte, discret i tímid en la seva vida personal (es diu que no concedeix cap entrevista des del 1979 i les seves aparicions en públic són molt escasses) però que cinematogràficament és tot el contrari: exuberant, agosarat, intel·ligentment comunicatiu.
El professor Jordi Sànchez Torrents, en el llibre Film and values (publicat per Blanquerna amb les conclusions del 1r Seminari Internacional de Cinema i Valors que es va celebrar a Barcelona l’any passat coincidint també amb la Mostra)assenyala que el cinema religiós no té perquè ser espiritual de la mateixa manera que les institucions religioses tampoc ho són sempre, i recorda que a la societat passa el mateix, on les institucions no tenen el monopoli de les creences o l’espiritualitat: “El reencís del món provocat per la crisi de les ideologies, les metanarratives i la pèrdua de confiança en les institucions, però també el contacte entre diferents cultures a nivell global, ha permès que el cinema espiritual inclogui el pols transcendent del món occidental i guanyi espai al cinema religiós. L’objectiu del cinema espiritual és més ampli que el del cinema religiós, perquè no cal que els espectadors tinguin educació religiosa. Només cal que estiguin oberts a la dimensió espiritual de l’individu, a les preocupacions existencials comunes en les diferents cultures i societats”, explica Sànchez Torrents.

20 pel·lícules i 30 sales

La Mostra de Cinema Espiritual arriba a dotze ciutats (Barcelona, Blanes, Cerdanyola del Vallès, Girona, Lleida, Manresa, Olot, Reus, Tarragona, Terrassa, Vilafranca del Penedès i Vilassar de Mar) i als nou centres penitenciaris que hi ha a Catalunya. A més de l’especial sobre Terrence Malick, es projectaran pel·lícules de directors com Martin Provost, Mel Gibson, Ai Weiwei, Nabil Ayouch, Edoardo Maria Falcone i Martin Scorsese.
“Atesa la situació de bloqueig de les finances de la Generalitat imposada pel govern de l’Estat -afirma Enric Vendrell, director de la Direcció General d’Afers Religiosos, organitzadora de la Mostra- hem hagut de fer un esforç important per tirar endavant l’edició d’aquest any, però ho hem aconseguit gràcies a la complicitat de moltes persones i entitats”. Cada projecció, a més, està presidida per especialistes en el món del cinema, intel·lectuals i membres de diferents confessions religioses, que fan la presentació de les pel·lícules i condueixen el debat posterior. “Any rere any -confessa Vendrell- l’èxit ens situa entre les principals mostres de cinema de Catalunya”.
La Mostra d’aquest any també consolida la trobada professional entre directors de mostres d’aquest tipus que es fan al món i, per últim, serveix per promocionar el portal Cinema Espiritual i de les Religions (www.cinemaespiritual.catamb l’objectiu de donar a conèixer, a través del cinema, la diversitat religiosa. Tot plegat, una nova oportunitat per seguir mantenint la flama de les preguntes que ressonen a través del temps i que ara, projectades i a les fosques, continuen interpel·lant-nos.