Per als bons moments :Agraïment . Per als dolents :Esperança . I sempre ,sempre : il-lusió i amples rialles . FELIÇ 2018 !!!



Josefina


Des de l’ADN fins a les estrelles de neutrons: les 10 troballes científiques de l'any Per primera vegada, el 2017 s’ha observat un cataclisme còsmic com la fusió d’estrelles de neutrons i s’ha manipulat material genètic d’embrions humans per evitar malalties...













El 2017 ha deixat troballes científiques remarcables. Cada vegada tenim accés a llocs i esdeveniments més remots en l’espai, en el temps i en l’escala. Som a les portes de resoldre enigmes fonamentals sobre l’Univers i la matèria, i d’assolir la capacitat de manipular els nostres propis gens. Vet aquí deu dels descobriments científics més rellevants de l’any.
Astrofísica
Fusió d’estrelles de neutrons
Els dos detectors d’ones gravitatòries de LIGO, a Washington i Louisiana, i el detector Virgo, a Itàlia, van rebre el 17 d’agost ones gravitatòries procedents d’un cataclisme que no s’havia observat mai: la fusió de dues estrelles de neutrons. A més de tractar-se d’un senyal de 100 segons, molt llarg en comparació amb els que s’havien detectat abans, que procedien de la fusió de forats negres i no s’allargaven més enllà dels dos segons, la col·lisió va emetre també ones electromagnètiques de freqüències des dels raigs gamma fins a les ones ràdio, que també es van recollir a diversos telescopis de tot el món. Amb tota aquesta informació s’ha pogut calcular que les dues estrelles de neutrons tenien entre 1,1 i 1,6 masses solars i que es van accelerar fins a una tercera part de la velocitat de la llum abans del xoc. L’observació d’aquest esdeveniment ha inaugurat l’anomenada astrofísica de multimissatgers i ha permès validar un cop més la teoria de la relativitat d’Einstein, validar models de fusió d’estrelles de neutrons, confirmar el ritme al qual s’expandeix l’Univers, amb la qual cosa s’ha inaugurat també la cosmologia d’ones gravitatòries, i descobrir un mecanisme de formació d’elements pesants, com l’or i el platí, l’abundància dels quals encara no se sap explicar del tot.
Biomedicina
Manipulació de l’ADN humà
El 2017 també ha sigut l’any en què s’han modificat amb èxit per primer cop gens en embrions humans per evitar una malaltia. Concretament, s’ha reparat una mutació causant d’una malaltia cardíaca, la miocardiopatia hipertròfica, que afecta una de cada 500 persones. Aquest resultat suposa una fita important i, encara que el seu ús clínic és llunyà, augmenta les probabilitats que algun dia l’edició genètica pugui protegir els nadons d’una gran varietat de malalties hereditàries. Potencialment, la tècnica es pot aplicar en fins a més de 10.000 malalties causades per mutacions hereditàries. Aquest resultat és un èxit de l’enginyeria genètica que intensificarà el debat ètic sobre la possibilitat de dissenyar nadons amb certs trets determinats, com més intel·ligència o unes condicions atlètiques millors.
Exoplanetes
El sistema solar de TRAPPIST-1
En la llarga cursa per buscar vida fora de la Terra, aquest any s’ha fet un descobriment extraordinari: un sistema de set planetes de mida similar a la de la Terra que es troba a 40 anys llum de distància, relativament a prop en termes astronòmics. El sistema orbita una estrella petita i freda de la mida de Júpiter, a la constel·lació d’Aquari, batejada com a TRAPPIST-1. Almenys tres dels set planetes d’aquest sistema són en l’anomenada zona habitable (ni massa a prop ni massa lluny de la seva estrella) i podrien contenir oceans d’aigua líquida a la superfície, cosa que incrementa la possibilitat que puguin acollir vida. Aquests set planetes són fins a 80 vegades més grans respecte a TRAPPIST-1 que la Terra respecte al Sol, i això fa que quan passen per davant de l’estrella bloquegin una gran quantitat de llum que els fa especialment fàcils d’observar des de la Terra. Els astrònoms creuen que d’aquí un any podran donar més informació sobre la troballa, i en un termini de deu anys confien poder determinar si hi ha vida.
Evolució humana
Els primers ‘Homo sapiens’
Els nostres orígens potser no són els que crèiem fins ara. El descobriment d’uns fòssils al Marroc, fets públics aquest any, podrien trastocar tot el que en sabíem: sembla que la humanitat va evolucionar abans i en un lloc diferent del que es pensava. Fins a aquell moment, els fòssils més antics que es coneixien procedien d’Etiòpia i dataven de fa 195.000 anys. Les noves restes s’han trobat al jaciment de Jebel Irhoud, a uns 150 quilòmetres a l’oest de Marràqueix, i indiquen que ja hi havia Homo sapiens fa 315.000 anys, 120.000 anys abans del que es creia. Tot i que encara hi ha paleontòlegs escèptics, segons aquest resultat el nou bressol de la nostra espècie es traslladaria d’Etiòpia al nord d’Àfrica, cosa que indicaria que l’ Homo sapiens podria haver evolucionat com una xarxa de grups repartits per tot el continent africà.
Zoologia
Una nova espècie de gran simi
Un equip internacional de científics ha descobert aquest any a l’illa indonèsia de Sumatra una nova espècie d’orangutan. Fins ara es coneixien sis espècies de grans simis, els veritables cosins de l’espècie humana amb qui compartim més del 97% de material genètic: els goril·les occidentals i orientals, els orangutans de Borneo i Sumatra, el ximpanzé comú i el bonobo. Aquesta nova espècie d’orangutan viu en una àrea de poc més de 1.000 quilòmetres quadrats al nord de Sumatra i ha estat batejada amb el nom comú d’orangutan de Tapanuli i amb el nom científic de Pongo tapanuliensis. Només en queden 800 individus, cosa que la converteix en l’espècie de gran simi més amenaçada del món.
Exploració espacial
El suïcidi de la sonda Cassini
Després de set anys de viatge i tretze més d’exploració de Saturn i els seus satèl·lits, la sonda Cassini s’ha precipitat aquest any cap a l’interior del planeta anellat per autodestruir-se. Dades de la missió: 7.900 milions de quilòmetres recorreguts, 294 òrbites a Saturn, 635 gigabytes de dades i 453.048 imatges recollides, 3.948 articles científics publicats, 27 estats participants, 4.000 milions de dòlars invertits i 2 oceans descoberts. Aquesta fita de l’exploració espacial ens ha regalat imatges inoblidables de Saturn, i ha descobert, al satèl·lit Tità, un món solcat per rius que desemboquen en oceans de metà líquid a 183 ºC sota zero, i, al satèl·lit Encèlad, guèisers que podrien ser traces d’un hipotètic ecosistema submarí colgat sota 30 quilòmetres de gel.
Enginyeria genètica
L’ADN com a magatzem d’informació
La seqüència d’una euga galopant filmada el 1878 pel fotògraf britànic Eadweard Muybridge ha sigut la primera pel·lícula codificada a l’ADN d’una cèl·lula viva, que s’ha pogut recuperar i multiplicar indefinidament mentre l’amfitriona es dividia. Aquest avenç científic, assolit aquest any, és l’exemple més recent de l’enorme potencial del genoma com a magatzem d’informació. L’emmagatzematge de dades s’està convertint en un problema cada vegada més preocupant. No només es generen quantitats molt elevades de dades, sinó que la tecnologia utilitzada per emmagatzemar-les de seguida esdevé obsoleta, com va passar amb els disquets. En canvi, l’ADN no passa mai de moda.
Astrobiologia
Ingredients de la vida en una estrella
Dos equips internacionals d’astrònoms han descobert aquest any en un conjunt d’estrelles a 400 anys llum de la Terra la presència d’una molècula orgànica que està considerada un dels maons fonamentals amb què es construeix la vida tal com la coneixem: l’isocianat de metil. Es tracta d’una molècula formada per dos àtoms de carboni, tres d’hidrogen, un d’oxigen i un de nitrogen, que està involucrada en la formació de pèptids i aminoàcids amb els quals es construeixen les proteïnes, que són la base de la vida. El fet que s’hagi detectat en estrelles que estan en una etapa primerenca de la seva formació indica que els blocs a partir dels quals es construeix la vida poden ser presents al lloc on es formen els planetes, fins i tot abans de la seva formació.
Astronomia
Europa fa un pas de gegant
L’Organització Europea per a la Recerca Astronòmica a l’Hemisferi Sud (ESO), que agrupa 15 països europeus i el Brasil, ha posat aquest any la primera pedra d’un projecte colossal: el Telescopi Europeu Extremament Gran (E-ELT). Serà el telescopi òptic més gran del món: ocuparà un espai tan gran com un camp de futbol i serà tan alt com l’Hotel Vela, de gairebé 100 metres. Entrarà en funcionament a finals del 2024 i comptarà amb un mirall de 39 metres de diàmetre, que multiplicarà per 15 la superfície col·lectora de llum del telescopi òptic més gran que funciona actualment, el Gran Telescopi Canàries. L’E-ELT permetrà detectar i caracteritzar exoplanetes, observar l’Univers primitiu i estudiar-ne l’expansió, així com observar els forats negres supermassius que s’amaguen al cor de moltes galàxies.
Medicina
Èxit de la vacuna contra el VIH
La recerca en VIH ha fet aquest any un pas de gegant. Per primer cop, cinc pacients han pogut controlar el virus sense haver de prendre cap tractament antiretroviral durant un període de fins a set mesos, quan fins ara només s’havia aconseguit durant quatre setmanes. Tot i que es tracta d’un assaig clínic i, segons els investigadors, encara falten entre 10 i 15 anys per obtenir una vacuna eficaç per a tota la població infectada, l’estudi fet a l’Hospital Trias i Pujol representa una primera prova de concepte molt exitosa.



Carta al 2017: "L’any de la dignitat"




Et queden encara no tres dies de vida, però diuen que ningú no mor -tampoc els anys- mentre hi hagi algú que els recordi. A fe de Déu que no ens oblidarem de tu. Aquesta és una carta de comiat a un any digne, intens i estrany, d’emocions contradictòries. Has mostrat, 2017, moltes ganes de canviar les coses, però també un afany indissimulat de notorietat.
De tan intens, han semblat dos anys en un. El primer 2017 va començar l’1 de gener, i el segon, l’1 d’octubre. Si fos un partit de futbol, diríem que tot va passar ben entrada la segona part. Quin últim trimestre, el del 2017. Se t’ha notat, en aquests mesos finals, una certa precipitació, aquella pressa de no anar-te’n sense haver acabat la feina, malgrat que al final acabaràs marxant com ho van fer la majoria dels teus predecessors: deixant sense tancar moltes carpetes que has obert. Si et consola, els humans també marxem encara amb coses a mig fer.
El teu successor, de nom 2018, que s’estrena dilluns, haurà de gestionar la teva herència, però també voldrà marcar perfil propi. Com has fet tu amb el llegat del 2016 ( trumpejant com has pogut el primer any de Donald Trump a la Casa Blanca) i, en canvi, posant el teu accent particular en el fet que les dones de tot el món aixequessin la veu i denunciessin els seus assetjadors. Les teves ganes de dignitat, 2017, de canviar les coses, en comptes de treure una mica la pols, amagar-la sota el llit i ja se la tornarà a trobar el que vingui a darrere.
Amb Catalunya, igual. Volies fer net d’una vegada, i no te n’has pogut sortir. Te’n vas i ens deixes un aire difícil de respirar. Però també -per això et deia que has sigut molt contradictori- l’orgull d’haver tret el millor de nosaltres mateixos en una situació molt difícil. Un any intens i estrany, perquè no vas respectar ni aquella pausa que us soleu agafar els anys a l’estiu. Va ser un 17 d’agost, mentre dormíem la migdiada, quan es va començar a accelerar tot. No tinc por. Tinc dignitat. Un any amb tanta potència de les lluites col·lectives que, a vegades, no hem tingut temps per saber què ens passava a nosaltres. Un any amb tanta sobredosi de realitat que hem deixat de banda la ficció, els llibres, el teatre, el cinema i les sèries, que ja és molt deixar.
Passaran els anys, direm 2017 i tothom sabrà de què estem parlant. ¿No aspiraves a fer que el món et mires? Doncs aquí ho tens: entrant a la història al costat del 1968, el 1975, el 1982, el 1992 o el 2001. Haurem de recuperar moltes coses, però la dignitat no l’hem perdut. Aquest és, potser, el teu millor llegat. Descansa en pau, 2017. Nosaltres, fins a nou avís, ens quedarem per aquí.
P.D . Tota la gent de l’ARA -els que el fem i els que el llegiu- associarem el 2017 amb la mort del Carles Capdevila. L’1 de juny ens vam quedar sense un amic, sense un referent que ens ajudava a viure, a riure i a pensar. Ja fa set mesos que et trobem a faltar i això, malauradament, el 2018 no ho podrà canviar.







La veritat de la Isla de Pascua ....?

Estellés fa aflorar la sensualitat de Plensa












La figura del poeta és una de les més paradigmàtiques de l’obra recent de Jaume Plensa. Hi apareix representat gairebé com un sant estilita que s’enlaira per damunt dels problemes mundans per reflexionar. Com que a més porten un focus dins, a la nit es converteixen en un far. En canvi, l’experiència que l’artista va tenir amb el poeta Vicent Andrés Estellés traspua vitalitat per tots els cantons: “Vam passar dos dies a la Malva-rosa fumant i bevent i entenent aquesta relació extraordinària que té l’art amb la vida”, explica Plensa, que acaba de veure complert el somni de fer un llibre d’artista d’un poemari d’Estellés, Hotel París.
Però l’edició que ha fet per a Enciclopèdia Catalana, que amb aquesta col·laboració estrena el segell Enciclopèdia Art, no només inclou la reproducció dels poemes “curts i intensos”, com diu Plensa, damunt un paper artesanal sinó també sis transparències de coure amb alguns dels poemes d’ Hotel París que, juntes, formen un petit paravent. La retícula d’aquestes peces evoca la llibreta del poeta, i els característics caps femenins de Plensa, per una vegada, poden tenir un vessant sensual i eròtic, com si aquestes dones anessin prenent cos en la ment del poeta mentre evocava el de la dona amb la qual es confessa al llibre, la Françoise. Passa el mateix amb l’estoig: les vetes de coure amb què està fet no vesteixen del tot la caixa que conté els poemes. I si el paravent fos de mides naturals, un voyeur es deliria per poder mirar d’amagat com algú es desvesteix a l’altra banda.
“L’art és conseqüència de la vida, no pot ser que vagin en paral·lel. El gran material de l’art és la vida”, subratlla Plensa. A més, aquest contacte de l’artista amb la vida fa que tant els artistes com els poetes puguin arribar “al més profund” i abordar grans temes universals com “l’amor, la mort i la memòria”. “L’art es nodreix de la comunitat i de les nostres imperfeccions”, diu. La tria d’ Hotel París es deu al fet que és el llibre d’Estellés predilecte de Plensa, però ell no n’ha tingut prou i també ha inclòs en el seu treball el poema Assumiràs la veu d’un poble, d’un poemari anterior, Llibre de meravelles. Segons Plensa, aquesta edició d’Hotel París vol ser “un homenatge a la poesia, que penetra en la societat d’una manera molt humil”.
De fet, fa molt de temps que aquests versos l’acompanyen: l’edició inclou els dibuixos que va fer damunt d’un exemplar del llibre quan vivia a Berlín el 1984 per enviar-lo a la seva dona, la Laura. “Encara és aquí”, bromeja Plensa sobre si el regal havia tingut èxit. Així i tot, hi treu importància. “El regal no té cap impacte; en té l’acumulació de coses, i aquell llibre ha envellit amb nosaltres”. Per a Plensa, que es considera un home “mediterrani”, l’any que va passar a Berlín en un clima més fred va resultar cabdal. “Va ser un moment molt íntim, de tancar-me molt en mi mateix i d’autodescobrir-me de nou”, recorda. Aleshores ja va tenir la idea de fer un llibre d’artista -Estellés li va donar la seva aprovació-, però el projecte no va tirar endavant. “Ha sigut bo esperar 33 anys”, diu. D’ Hotel París se n’han fet dues edicions: una de 999 exemplars que costen 3.495 euros i una altra de 75, signats a mà per l’artista, que tenen un preu de 6.900 euros. Així i tot, ell el veu com un “llibre d’hores” per tenir a prop i poder-ne gaudir en la intimitat.
La realització d’ Hotel París ha representat un “esforç tècnic”. Al marge de la dificultat, crida l’atenció perquè fa dialogar l’obra de Plensa dels anys 80 amb l’actual i treu a la llum un treball de petites dimensions, a l’altre extrem de les gran escultures i instal·lacions per les quals és més conegut. “Treballo molt en petit, encara que mediàticament no sigui tan visible”, conclou.
El 2018 tornarà a ser un any de gran activitat internacional per a Plensa: exposarà a Nova York i a Suècia. També serà un any amb una presència destacada a l’Estat: al novembre inaugurarà una instal·lació al Palacio de Cristal de Madrid, gestionat pel Museu Reina Sofia, com a guanyador del premi Velázquez, i en paral·lel el Macba li dedicarà una altra exposició. També treballa en una escultura per al monestir de Montserrat, però no vol revelar la ubicació que ha triat.

Dir adeu a l’any que acaba és una cerimònia que es viu de manera diferent arreu del món....


Més enllà  del raïm

Acap casa catalana hi falta el raïm per Cap d’Any. Però si visquéssim a Itàlia hauríem comprat llenties, i si fóssim a l’Uruguai ens hauríem preocupat d’omplir el rebost de sidra. La majoria de països del món segueixen el calendari gregorià però no tenen les mateixes tradicions per acomiadar l’any. Les hem adoptat de generació en generació i, de vegades, ni tan sols en sabem l’origen, però les traspassem de pares a fills. Avui ens proposem descobrir-ne algunes a través de persones que viuen a Catalunya amb orígens diversos.


LES MALETES A VENEÇUELA


Quan encara vivia a Veneçuela, el seu país, cada 31 de desembre, la Vicky Hernández agafava una maleta i feia una volta pel barri per garantir viatges durant el nou any. És la tradició més emblemàtica del país, però també segueixen la dels 12 grans de raïm, que és adoptada d’aquí, i la de tenir bitllets a la mà quan sonen les campanades, que serveix per assegurar fortuna. “Ha de ser de moneda estrangera, perquè la nostra està tan devaluada, que no compta”, puntualitza la Vicky. I encara una més: una cullerada de llenties per assegurar menjar durant tot l’any. “Diners, menjar i viatges, a Veneçuela ho volem tot”, considera la Vicky. “És un moment molt especial que enyoro molt. Era molt graciós sortir amb tota la família amb la maleta, però a Barcelona no ho faig, em mirarien malament”, diu aquesta noia de 32 anys que en fa 6 que viu a la capital catalana.


LA CASA BEN NETA A XILE


“Quan acaba l’any, s’ha d’escombrar de dins cap a fora i tirar tot el que no serveix per renovar i fer fora les males energies”, explica la Carolina Malleo, que fa 16 anys que va marxar de Santiago de Xile per anar a viure a Palau-solità i Plegamans, on encara s’assegura de deixar la casa neta com una patena l’últim dia de l’any. Però no és l’única tradició xilena. “En tenim moltes, són d’herència indígena i els maputxes eren molt supersticiosos”, concreta la Carolina. També mengen raïm per tenir sort, fan el primer pas de l’any amb el peu dret per començar amb bon peu, posen monedes darrere la porta perquè entri la fortuna i, com els veneçolans, treuen una maleta a passejar per assegurar-se viatges. És un dia que passen en família, però amb les portes ben obertes a veïns i amics. “És un ritual anar de casa a casa amb la copa a brindar, és una festa més social, més oberta”, recorda la Carolina de les caloroses celebracions de Cap d’Any de quan era petita.


CREMAR L’ANY A COLÒMBIA I L’EQUADOR


“ Quemar el año viejo ”, com ho anomenen a l’Amèrica del Sud, és una tradició seguida a molts països de Llatinoamèrica, però molt arrelada a Colòmbia i l’Equador. “A cada casa o a cada barri es construeix un ninot gros, que pot tenir la cara d’un polític, d’uns dibuixos animats o simplement pot ser inventat”, recorda la Mirian Estrada de quan encara vivia a l’Equador, fa 18 anys. “No sempre reflecteix coses dolentes, però sí que es diu que si no es crema bé, el nou any anirà malament”, segueix. Per això, “es posen petards a dins del ninot perquè cremi més fàcilment”, acaba. “A Colòmbia comprem uns ninots de roba i abans de les dotze repartim papers entre la família. Tothom hi escriu el que no li ha agradat de l’any que acaba per oblidar-ho i ho posem a dins”, explica la Shadya des de Colòmbia, on ha anat a passar les festes després de tot l’any treballant a Barcelona. A mitjanit, tothom encén el seu ninot i diu adeu a les males experiències.


LES GALLEDES D’AIGUA A L’URUGUAI


L’aigua i la sidra són els dos protagonistes del Cap d’Any a l’Uruguai, una festa que comença ben d’hora. “El 31 vas a treballar, però només fins a les 10 del matí”, explica la Soledad Porto, que el 2003 va instal·lar-se a Granollers després que el corralito argentí la deixés sense feina a l’Uruguai. La festa comença a la Ciutat Vella de Montevideo quan les empreses tiren per la finestra els calendaris de l’any que acaba. “És una manera de simbolitzar que s’ha acabat un any laboral”, diu la Soledad. I després dels papers, toca mullar-se. “La gent tira galledes d’aigua per les finestres i els balcons. Fa molta calor, és ple estiu, i la veritat és que ve de gust una mica d’aigua fresca”. A mesura que passen les hores, la festa es trasllada a la zona del port, on l’aigua comença a barrejar-se amb la sidra. “No tenim cava ni xampany i per fer passar la calor, la sidra va molt bé”.


LES LLENTIES A ITÀLIA


A Itàlia (02) l’any es comença amb un bon plat de llenties. Com més se’n mengin, millor. “Diuen que porten bona sort i diners perquè simbolitzen llarga vida i recorden les monedes antigues d’or”, explica la Viviana Camisa, que va viure més de 5 anys a la Garriga, però en fa 3 que ha tornat a Milà. És la tradició que més s’associa a Itàlia. “Però en tenim moltíssimes i la majoria venen de supersticions i creences populars, com els focs artificials, que es fan a molts llocs del món perquè es diu que el soroll espanta els diables”, explica. Un altre costum, seguit a molts altres països, és el de portar roba vermella. “Sembla que ve dels antics romans, que es vestien de vermell per allunyar la por a la sang i a la guerra”, explica la Viviana. “Quan vivia aquí seguia les tradicions d’aquí. Sempre he trobat més important integrar-me”, explica mentre recorda “la tensió de cada any per saber si podria acabar-me els 12 grans de raïm o no”.


VESTIR DE BLANC AL BRASIL


“Al Brasil (01), totes les regions amb platja tenen un sentiment molt fort cap al mar”, comença explicant l’Henriette Cavalcante, una secretària de Rio de Janeiro que fa 14 anys que viu a Barcelona. “La gent va a la platja vestida de blanc o d’un color clar i tira flors blanques al mar o regals com miralls, pintes i colònies”, afegeix l’Henriette, que explica que són per a Iemanjà, la reina dels mars, una deessa d’origen africà molt venerada al Brasil, que segons la llegenda era molt presumida i tenia els cabells molt llargs. La tradició no s’acaba aquí: a part de les ofrenes, també s’han de saltar set onades i demanar un desig per a cada una, que es complirà l’any que comença. “És una tradició molt mística que ve de dues religions africanes molt seguides al Brasil, però que tothom fa, sigui de la religió que sigui”, diu l’Henriette. Aquí fa massa fred per banyar-se, però “el 31 molta gent va a la platja a tirar les flors”. “Jo també intento vestir-me amb colors clars, que simbolitzen la pau i l’amor”, diu.


TOCAR 108 CAMPANES AL JAPÓ


Al Japó (03) també diuen adeu a l’any amb campanades, però no només en fan dotze. En toquen 108! És una tradició budista que es diu joia no kane. “Allà conviuen el budisme amb el sintoisme, però tothom segueix la tradició sigui de la religió que sigui”, explica la Maria Rosa Simón, de Cardedeu, que va viure 15 anys al Japó. “Als temples hi ha una cua interminable per tocar un cop la campana gegant que hi ha al centre. Molts parlen de fer perdonar els 108 pecats que té la humanitat, però la veritat és que tant són pensaments bons com dolents; és per reflexionar i començar l’any net”, especifica. El dia 1, la tradició marca tornar al temple: “Es vesteixen amb quimonos, tiren una moneda des de l’entrada i posen encens”. La Rosa Maria, que no es considera gens religiosa, confessa que no seguia aquestes tradicions quan vivia allà. “Ni les d’aquí ni les d’allà”, concreta.


LA ROBA DE TOPOS A LES FILIPINES


“Abans de les 12 de la nit agafem totes les monedes que tenim a les carteres i ens les posem a les butxaques”. És el protocol més important que cal seguir el dia 31 de desembre segons la Rosa Irasusta, presidenta del Centre Filipí de Barcelona, que fa 37 anys que va arribar a la ciutat des de Manila. “Quan han tocat les 12, ens felicitem el nou any saltant amb l’objectiu de fer molt soroll per assegurar-nos diners per a l’any que comença”, segueix relatant. “És molt important fer tot això vestits amb roba de topos amb algun detall vermell”, acaba la Rosa. La forma rodona és símbol de prosperitat i per això a la taula de Cap d’Any hi ha d’haver 12 fruites rodones, una per cada mes. Tampoc hi poden faltar els fideus d’arròs. “I com més llargs millor, així ens assegurem una vida llarga”.



Si hem de definir col·lectivament l’any 2017 hem de parlar, sobretot, d’emocions. D’indignació, d’incertesa, de por, de tristesa, però també de dignitat i superació.











...Aquest ha sigut un any emocionalment intens i així ho han expressat els nostres lectors allà on ho tenen més fàcil, a les xarxes i a la web del diari. L’equip de l’Ara Data ha analitzat què han sentit els lectors partint de les emoticones amb què han valorat les informacions publicades a Facebook. La conclusió -en una línia- de la lectura de 800.000 expressions és que la política relacionada amb el Procés ens ha fet enfadar, el vaixell delspiuets ens ha divertit i la repressió de l’1 d’octubre i la mort de Carles Capdevila ens han entristit enormement. Avui és dels pocs dies de l’any en què els adults tenim dret a expressar desitjos i il·lusions de futur sense caure en l’accepció d’il·lusos. Tenim al davant una llibreta per estrenar i omplir de bones intencions.



L’EMOCIONALITAT no acostuma a ser la millor guia per a l’actuació política. Conjurem-nos col·lectivament per passar de la política de les astúcies a la política amb majúscules. La racionalització de les emocions ha culminat en els resultats de les eleccions del 21 de desembre, que haurien d’obrir una nova etapa política. La clara majoria independentista i sobiranista dona legitimitat a una reflexió que renovi les estratègies amb la mirada posada al mitjà i el llarg termini. El moviment sobiranista és sòlid, de fons i ha deixat clar que ha superat l’efervescència. El seu èxit està més relacionat amb quines decisions es prenguin i com s’executin que no amb el calendari. Els “Tenim pressa” i els “Ara o mai” han de ser substituïts per l’exigència de recuperar i construir un país seriós on valgui la pena viure. Catalunya necessita un govern amb capacitat executiva que restableixi una certa normalitat dins la institució i governi.
LA LLIBERTATdels presos polítics i els líders dels moviments civils pacífics ha de ser una prioritat que superi les fronteres de l’independentisme. L’abús de poder i la politització de la justícia perjudica la política catalana, però també denigra la qualitat de la democràcia espanyola. Qui vol l’Espanya de l’1-O? El compromís dels comuns ha de mantenir-se clar mentre que el PSC haurà de continuar avergonyint-se del seu suport a un article 155 que, a més a més, no li ha donat els rèdits electorals que esperava.
LA LECTURA dels resultats del 21-D no només s’ha de fer amb valentia a Catalunya. Obliga també Madrid a fer l’esforç d’actuar amb lucidesa. Rajoy ha de revisar el fracàs de la seva estratègia amb Catalunya i canviar els que han sigut els seus responsables, des de Xavier García Albiol fins a Enric Millo i Soraya Sáenz de Santamaría. Deixar el partit que governa Espanya reduït a 4 diputats i 185.670 vots, el 4,2% del total, ha de tenir conseqüències polítiques i estratègiques. Però el desig difícilment es complirà perquè la temptació de Rajoy serà donar prioritat a bloquejar el desafiament per la dreta que significa per al PP uns Cs que han capitalitzat l’unionisme, l’anticatalanisme i l’aplicació del 155.
L’ANY JUDICIALserà intens i la causa general contra el referèndum i per la DUI es mantindrà implacable. La justícia ha actuat fins ara de manera inclement i no es poden esperar miracles. A Catalunya es tendeix a infravalorar la capacitat d’influència dels jutges sobre el poder polític i la duresa de la seva crosta ideològica. El desig per al 2018 és que el full de ruta independentista no obviï les conseqüències judicials de cada gest sobre tota una generació de polítics que, com a mínim, seran inhabilitats. Cal plantejar-se qui seran els nous actors i aspirar a ser representats pels millors i els més capaços per al diàleg i la construcció de majories.
DIÀLEG. L’aire ha sigut irrespirable en alguns moments d’aquest any i quan pensem en els presos encara ho és. El desig de diàleg no pot ser una il·lusió. El diàleg s’acabarà imposant si les majories s’amplien, i aquest ha de ser el principal objectiu del món sobiranista. Amb un Estat cec, si s’actua a favor d’un país millor, la majoria sobiranista continuarà creixent.
UN SOL POBLE. La transversalitat sobiranista és un fet malgrat que molesti als puristes d’una banda i l’altra. La independència es farà parlant els dos idiomes i estimant Espanya o no es farà.
Dit tot això, també tinc altres desitjos i propòsits: treballar menys hores, anar cada dia a córrer, arribar a algun concert, llevar-me encara més d’hora, no enfadar-me, pensar fins a mil abans de respondre whatsapps, escapar-me entre setmana a veure la meva mare, llegir més llibres i menys articles, escoltar més que parlar. Bon any, estimats lectors. Tanquem la porta d’aquest any convuls.

Els 'comuns' van criticar la pujada del transport públic de Trias.... La tinenta d'alcade Janet Sanz deia que incrementar les tarifes “no és formentar el transport públic”...

Espanya ha glorificat tant la Transició que creu que les eines que es van crear fa quaranta anys encara són vàlides ara. Per això ha perdut el 21-D

Una persona en un col·legi electoral escollint una de les paperetes dels partits polítics que es van presentar a les eleccions del 21 de desembre.

El 21-D i la fi dels mites polítics


Alemanya torna a reclamar a Rajoy que negocïi amb Catalunya

Els resultats electorals definitius donen 2.078.710 vots a les forces independentistes .Ciutadans va ser la llista més votada amb 1.109.732 vots

Una investidura no presencial és possible

Missatge de cap d'any del President de Catalunya Carles Puigdemont

SOS cultura... Cal Incentivar el consum i la pràctica cultural...

Fer cultura és molt més que crear-la, mostrar-la i consumir-la. 

Fer cultura implica que hi ha una societat que hi participa, que entén que la cultura, en tota la seva amplitud, és necessària, que no és prescindible.

 Per tant, la cultura no la fan uns mentre els altres miren, sinó el conjunt de la ciutadania. 

O així hauria de ser, valorant convenientment els aspectes econòmics, materials, educatius, socials i polítics del fet cultural.


“La cultura no és prescindible. És determinant en la personalitat d’un país i en cadascun dels individus”,



L’ensenyament, l’adaptació a les realitats socials i econòmiques i polítiques públiques amb més recursos són algunes de les receptes que diferents veus consideren essencials per incentivar tant el consum com la participació cultural. Una de les claus és tractar totes les mesures de manera conjunta, perquè en l’ecosistema cultural qualsevol decisió afecta el tot.

SALVADOR SUNYER

“Cal evitar que algú no accedeixi a la cultura perquè no se la pot pagar”
L’accés a la cultura és fonamental. L’única manera de potenciar-lo és impulsant la formació cultural a l’ensenyament i permetre així un accés a totes les arts des de petits. Cal aplicar mesures en l’educació en tots els nivells, una qüestió que tradicionalment no ha existit. També es tracta de facilitar l’accés a la gent. Després cadascú ja triarà la forma artística que li interessi més, ja sigui teatre, cinema, llibres, música o art. Però és molt important facilitar-los la formació prèvia. A més, cal evitar que algú no accedeixi a la cultura perquè no la pot pagar. No em refereixo a subvencionar tot allò que els ciutadans podem pagar, sinó a abaixar els preus perquè tothom pugui accedir a la cultura. És una obligació de tota la societat.

MONTSE INGLA I ANTONI MUNNÉ

“L’educació és on caldria posar els fonaments d’una ciutadania culta”
Quan parlem de cultura i ens hi referim amb l’expressió consum cultural sembla que tot sigui una qüestió de mercat. I si, a més, hi afegim terminis, aleshores encara fa més la impressió que ens situem en la dinàmica del rendiment. La cultura hauria de ser constitutiva de les persones i una part indestriable de la nostra vida, individual i col·lectiva. Ha d’estar present en tots els àmbits i és condició indispensable per poder construir una societat justa i decent. Si no vivim la cultura com una necessitat, segurament no hi ha incentius que valguin, i tant és que sigui avui, d’aquí tres mesos o d’aquí deu anys. I això val tant per a la dimensió material com per a la immaterial de la cultura.
Quines mesures podem adoptar si la cultura no forma part de les prioritats dels projectes polítics? El diagnòstic és desolador perquè caldria dedicar molts recursos per capgirar aquesta tendència a la baixa de la cultura en el cos substancial de la societat. L’educació és, sens dubte, on caldria posar els fonaments d’una ciutadania culta, creant les condicions perquè aquesta ciutadania reclami la cultura com a necessitat. I naturalment facilitar la creació, la producció i la difusió de les expressions culturals des de la fiscalitat, els mitjans de comunicació i l’ordenament polític.

XAVIER FINA

“Si del que es tracta és de millorar les audiències, cal conèixer-les millor”
L’augment del consum cultural és una finalitat des de la perspectiva de les empreses culturals i hauria de ser, fonamentalment, un mitjà des del punt de vista del servei públic cultural. Si del que es tracta és de millorar les audiències, el que cal és conèixer-les millor. Hi ha eines que ho permeten -especialment vinculades a les vendes d’entrades- i que estan infrautilitzades. Des de la perspectiva del servei públic, les mesures per augmentar el consum i la participació es retroalimenten. Cal trencar les barreres conseqüència de les desigualtats socials que afecten les rendes i el capital cultural. Són polítiques a llarg termini que han de combinar l’educació (en general i en ensenyaments artístics en particular), la dessacralització, la seducció i l’empoderament.

JAUME RIPOLL

“La cultura no es pot limitar a ser un vagó del tren, ha de ser-ne el motor”
Hem de fer servir les noves tecnologies en benefici dels canals culturals tradicionals, esprémer les possibilitats actuals de forma positiva i entendre’ls com a eines de comunicació per arribar al públic. No s’han de considerar una amenaça, com pot passar al cinema, sinó que cal entendre com funcionen i fer-les servir amb eficàcia. Un exemple en negatiu seria com estan fent servir Instagram les distribuïdores de cinema. És la xarxa social més popular entre el públic jove i la majoria de distribuïdores no saben què fer-ne. I ni tan sols cal fer una gran inversió: només dedicar un temps a estudiar-la, entendre’n les possibilitats i utilitzar-la.
També cal fer una inversió en educació, i les institucions han de defensar la cultura. En tots els debats electorals la cultura ha tingut un paper nul, gairebé no l’han esmentat; això demostra la poca importància de la cultura i el poc pes que hi donen les institucions. I la cultura no es pot limitar a ser un vagó del tren, ha de ser-ne el motor.

IZASKUN ARRETXE

“S’ha de fer un esforç perquè els llibres formin part de la vida quotidiana”
El consum de llibres s’incentiva si tenen una presència social massiva, i això ha de ser una decisió conscient, voluntària, no es pot deixar a l’atzar, perquè si no els llibres no hi apareixen.
S’ha de fer un esforç col·lectiu des de tots els sectors, especialment des dels mitjans de comunicació, perquè formin part de la vida quotidiana, que en parlin els polítics i els futbolistes, que els portin sota el braç, que apareguin als mitjans de comunicació, i no només en els programes de llibres (que també).
L’altre element bàsic és l’educació, la familiar a casa i la de l’escola. S’ha de dotar les escoles de recursos (humans i econòmics) suficients perquè es puguin dedicar a la promoció de la lectura, s’han d’impulsar i protegir les biblioteques escolars. Des del punt de vista públic, cal que treballin conjuntament els departaments de Cultura i d’Educació. Pel que fa a les polítiques de suports públics, em semblaria imprescindible partir dels col·lectius ja existents, que són molt actius en la promoció de la lectura i que ja hi treballen des de fa anys des de la societat civil i empresarial (escriptors, traductors, llibreters, editors, distribuïdors, etc.), escoltant sempre les seves necessitats perquè puguin donar més impuls a la feina que ja duen a terme en el dia a dia.

ANNA SOLER-PONT

“Cada euro invertit en cultura és inversió en una societat més avançada”
El consum cultural i la cultura en general haurien de tenir molta més importància en els pressupostos del Govern: tot i l’excepcionalitat del moment polític de Catalunya, no podem deixar de reclamar-ho. Com tampoc no podem deixar de ser conscients que la cultura va estretament vinculada a la qualitat de l’ensenyament, que és important protegir l’audiovisual com a format cultural hegemònic, els conservatoris de música, dansa i art dramàtic i tots els centres que contribueixen a l’educació artística dels adults del futur; també cal tenir present que és imprescindible un bon manteniment de les biblioteques públiques, que permeten un accés a la lectura i a espais d’intercanvi a un percentatge molt alt de la població.
Caldria fer més pedagogia per reforçar la idea que, com més cultura, més creixement econòmic i, per descomptat, més enriquiment personal. Caldria que tots tinguéssim clar que cada euro invertit en cultura (i ensenyament) és inversió en una societat més avançada, pròspera, eficaç, tolerant… Com a mesura pràctica: convindria estudiar bé i copiar el que calgui dels models culturals de països capdavanters en economia i nivells acadèmics, com ara Finlàndia, Noruega, Suïssa i Nova Zelanda.

MARTA CANO

“Si les polítiques culturals responen a un bé comú, ja tenim molt de camí avançat”
L’educació és la clau per facilitar l’interès cultural. Per tant, caldria fer molts més esforços per acostar les diferents expressions i ofertes culturals als infants i donar-los les eines per entendre, descodificar i gaudir de la cultura. No n’hi ha prou que els infants siguin espectadors culturals, i també caldria incentivar la creació artística des de l’escola. Prendre mesures en l’àmbit educatiu per fomentar el consum cultural i la creació té resultats a mitjà i llarg termini, però són probablement els més estructurals i els que introdueixen conductes socials més estables en el temps.
També cal activar polítiques culturals al territori, elaborades i pensades per la ciutadania: activant la participació i dotant-se d’eines bàsiques, els mateixos conciutadans poden desenvolupar accions i generar les seves pròpies activitats aprofitant infraestructures culturals locals, ampliant tant la participació com la seva resposta. Cal incentivar tantes accions de promoció com siguin possibles, i no em refereixo només a accions de promoció econòmica sinó a aquelles que vinculen diferents tipus d’accions culturals, perquè els usuaris culturals acostumen a ser els mateixos. Aconseguir vincles afectius entre els usuaris i les activitats o els equipaments culturals permet fidelitzar usuaris i augmentar el consum.
La participació és un mitjà per aconseguir més consum cultural i, per tant, fomentar la participació també ha de ser un repte. Si les polítiques culturals responen a un bé comú (i no tant a les necessitats del sector) ja tenim molt de camí avançat per fomentar la participació dels ciutadans. Evidentment l’impuls de l’activitat cultural des de les administracions hauria de preveure tant la visió amateur com la visió professional, tant per incentivar l’activitat empresarial com altres fórmules que faciliten formes més properes a la ciutadania.

MAR COLL

“Si hi ha voluntat política real, posar de moda la cultura no costa tant”
La cultura hauria d’ocupar un espai més visible dins de les prioritats d’estat. Passar de tenir un ministeri a compartir-lo amb dos àmbits més és significatiu de la importància que li atorga el govern. L’IVA cultural és un altre bon exemple. La cultura hauria de ser reivindicada com un patrimoni de primera necessitat per assolir la llibertat i el benestar que desitgem, a nivell individual però també a nivell col·lectiu. La cultura ens posa un mirall al davant i sense aquest mirall és impossible avançar com a societat cap a un món millor. Aquest relat tan obvi no existeix ara mateix en la classe política. I hauria d’anar acompanyat d’una partida pressupostària que ajudi a col·locar la cultura més al centre de la vida de la gent.
Si hi ha voluntat política real, posar de moda la cultura no costa tant. Hi ha mil mesures conegudes, el que falta és ambició i pressupost. Jo no tinc cap dubte que és una inversió de futur.

ISABEL SUCUNZA

“Cal exigir un currículum consistent a qui gestiona la cultura des de dalt”
A curt termini és complicat incentivar el consum cultural; es tracta de redirigir una actitud social, i crec que les campanyes puntuals que es fan es queden en anècdota. Els qui treballem en llibreries sabem que fer-nos una comunitat de clients és feina de picar pedra dia a dia i d’oferir productes bons. La clau a mitjà i llarg termini és l’educació, com sempre i per a tot. Una educació que inclogui lectura de bons llibres i que ensenyi a saber on buscar-los. També una educació que faci perdre el respecte (la por, vull dir) per l’alta cultura, per la literatura bona. Hi ha molta gent que pensa que no serà capaç de llegir un Hemingway o un Dickens pel nom que tenen tots dos, mentre que en realitat el que no saben és que tots dos van fer literatura popular, tan ben feta, però, que és molt més fàcil de llegir, més còmoda, entra millor, que qualsevol d’aquests bestsellers fets amb presses i tan plens de frases mal escrites, amb estructures tan matusseres i amb històries tan imbècils que llegir-los és un rotllo. El que no saben tampoc és que a llegir aquests dos autors (i molts d’altres) s’hi arriba llegint, que és una cosa que tothom sap fer, i que un cop els has llegit, ja no tornaràs enrere i ja no voldràs res de pitjor.
Les mesures que caldria aplicar per augmentar la participació ciutadana en la cultura passen per l’educació un altre cop: calen biblioteques als col·legis (i bibliotecaris especialitzats!) i més programes com el de residències artístiques en alguns instituts de Barcelona. Cal fer veure a la gent que la cultura no és una cosa tancada en una bombolleta que s’hagi de tractar amb molta cura i només en mans especialitzades; que tothom la fa servir per a coses tan bàsiques com expressar-se i pensar, i que com més integrada la tingui i més consistent sigui allò que es té integrat, un s’expressa i pensa millor, amb més eines. Cal fer aquestes eines més accessibles, i això no vol dir més barates ni més cutres. Una bona mesura seria posar al capdavant dels equipaments i les institucions culturals gent i polítics que siguin vàlids, que tinguin sentit de la responsabilitat -com no ha passat ni amb Santi Vila ni amb Jaume Collboni-. Aquesta seria una bona mesura: exigir responsabilitat i currículum culturalment consistent a qui gestiona la cultura des de dalt.

RAIMON MASLLORENS

“El gran consum cultural s’ha desplaçat a les pantalles, a l’audiovisual”
El consum cultural no ha baixat, sinó que ha canviat de forma. I entre tots hem de fer un esforç per llegir la nova realitat. El gran consum cultural és ara a les pantalles, s’ha desplaçat dels altres àmbits a l’audiovisual. Fins i tot els museus aposten per les pantalles: l’exposició de Warhol estava plena de pantalles i vídeos, molt pensada per a nens. Al final et donaven un enllaç per seguir la visita després pel mòbil. A banda d’això, hi ha d’haver una aportació governamental forta a la cultura. Tenim problemes molt greus i sembla mentida que no se n’adonin.
El més important és començar per les escoles. S’ha de superar la idea que els nens només volen jugar: si els ofereixes propostes culturals atractives, t’ho agraeixen molt. I també s’ha de fer més partícip la gent de la nostra feina. Ja que la producció cultural és en part possible gràcies a ells, a l’aportació pública, se’ls ha d’oferir un retorn a la seva inversió. Potser en forma d’entrades reduïdes o de descomptes per a grups. A més, hem d’intentar que la cultura agradi a la gent. Hi ha d’haver un cinema com el de Pere Portabella i Isaki Lacuesta, però també pel·lícules que arribin a la gent.

L'Estat pressiona per bloquejar el nou parlament i forçar noves eleccions










Els partits independentistes es posen a treballar, de manera més o menys pausada, però sense masses preàmbuls. La realitat és que hi ha pressa per composar el que haurà de ser la propera Mesa del Parlament de Catalunya, que haurà de convocar el ple per investir un president. El problema és evident: qui? Carles Puigdemont és la persona, però, podrà ser investit? Jordi Turull avui es plantejava una investidura telemàtica. Més enllà d’això, hi ha una sèrie de diputats (el govern a l’exili i Quim Forn i Jordi Sànchez) que no podran votar. Què faran? Dimitiran i apuraran la majoria independentista als 68 diputats reservant els llocs a Junqueras i Puigdemont? El puzle es preveu difícil de muntar, i l’Estat jugarà la carta del bloqueig per forçar unes noves eleccions. Hi ha vint dies hàbils per constituir la Mesa, com a primer pas.
 
És ben clar que l’Estat no està paint gens bé el resultat de les eleccions. Després de posar tota la carn a la graella, l’independentisme s’ha reforçat, i a la demarcació de Girona, per exemple, els independentistes han assolit la majoria absoluta en 212 dels 221 municipis. Tot això ha desembocat en la continuació de la repressió judicial, i avui li ha tocat a la CUP: dos regidors de Reus, Marta Llorens i Oriol Ciurana han estat detinguts per haver-se negat a anar a declarar acusats de protestes per la càrrega de la policia espanyola a Reus durant l’1 d’octubre, una detenció que recorda la de Montse Venturós. Se’ls imputa un delicte d’odi, malgrat que la llei hauria de servir per protegir a les minories més febles. Des de l’Estat ara també s’han obert investigacions al Cos de Bombers per la implicació d’alguns d’aquests en la defensa de la ciutadania durant la jornada referendària.
 
La ciutadania encara espera que s’investiguin les càrregues policials de l’1 d’octubre, o la bala de goma que va buidar l’ull de Roger Español. Malgrat això, el ministre Zoido va deixar caure ahir que si calia tancar a Marta Rovira i a Elsa Artadi per haver confeccionat les llistes electorals, es faria i punt. Altre cop una al·legoria a la separació de poders. Però al ministeri li preocupa, encara més que tot això que hem descrit fins ara, el menú de Nadal que es va servir als policies que conviuen al port, els ‘piolins’. Zoido ha dit que s’ha obert una investigació per dirimir què és el que ha fet que els policies rebin un trist menú feiner com a menja del dia de Nadal.
 
Doncs bé, ja veuen com estan les coses. A les tertúlies segueixen entretenint-se amb allò que els explicàvem ahir de Tabarnia, un altre intent de l’unionisme per dividir per raons ètniques, mentre avui el PP demanava a Inés Arrimadas que prengui la iniciativa i es reuneixi amb els partits constitucionalistes per mirar de formar Govern i trobar la manera de controlar la Mesa. El PP li ha vist les orelles al llop, Ciutadans ha obert una guerra al tauler espanyol que suposa un pols entre les dues formacions ultraespanyolistes a l’Estat. El PSOE s’ha apuntat al pressing Cs, tot i que són més conscients que això és teatre. En el mateix sentit el maldestre president de Foment del Treball insta a Ciutadans a mirar de formar Govern, i l’Informe Semanal de diumenge plorava per la victòria independentista. Res del que tramen als despatxos pot capgirar la victòria per setanta diputats dels independentistes. Només provocar una altra guerra interna entre JxC, ERC i CUP els podria arribar a donar alguna oportunitat.



Article escrit per Oriol Jordan



http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/18168/lestat-pressiona-per-bloquejar-el-nou-parlament-i-forcar-noves-eleccions